Tu ets el misteri

Què faries si fossis la Carol Sturka? De les milions de preguntes que planteja i genera Plur1bus, la nova sèrie de Vince Gilligan (Breaking Bad, Better Call Saul), aquesta és l’única que em sembla que realment importa. En les següents línies intentaré exposar la meva opinió sense cap altre objectiu que obligar-me a endreçar els meus pensaments i compartir-los per si a algú li poden semblar interessants. I, si no has vist la sèrie o encara no l’has acabat, t’adverteixo que hi haurà spoilers a mansalva en les pròximes línies. Viewer discretion is advised, com diuen els ianquis.

Em vaig enfrontar a Plur1bus amb moltes ganes, un encert i un error. Les ganes venen de la fe i confiança que tinc en el saber fer de Gilligan; l’encert va ser començar a veure-la sense saber absolutament res d’ella, i l’error va ser buscar el que no hi és; voler que la sèrie fos el que no és; voler que la sèrie respongués a una pregunta que no s’ha fet.

Què em vol dir Plur1bus? De què és metàfora? Quin és el missatge secret (no pun intended)? Tot preguntes equivocades. Aquest error no és trivial i, malauradament, m’acompanya massa sovint. La temptació de buscar (i trobar!) significat cultural, ideològic, polític o sociològic a tota obra cultural és un hàbit difícil d’abandonar. Sí, totes les obres en tenen, totes les obres volen dir moltes coses, algunes intencionades i d’altres accidentals però inevitables. I buscar-ho és part del gaudi d’una obra artística, sobretot si és bona. Però encara que això sigui així, no sempre és bona idea començar per aquí com si tinguéssim davant nostre un sudoku i intentéssim, amb molta pràctica, resoldre’l cada vegada més ràpid.

 

Així que aquí estava jo, buscant metàfores que encaixessin amb el que planteja la sèrie ja en els seus primers dos episodis. Va de la IA? Va del paper dels EUA al món? Va de ser conformista? Va de capitalisme contra comunisme?

I la sèrie continuava marejant-me amb pistes que no eren d’aquest trencaclosques. Així que vaig desactivar la disfressa de detectiu cultural i vaig intentar deixar-me portar per la sèrie: que em portés on ella volgués i ja arribaríem a algun lloc, vaig suposar. Va ser llavors, diria que després del sisè episodi, quan la Carol descobreix que el rusc es menja els seus morts per alimentar-se… i no li importa a ningú.

Allí em vaig adonar que la gasolina d’aquesta història són les emocions de la Carol. Què fa i per què. Com se sent i per què. Faries tu el mateix? El contrari? Per què? La sèrie planteja un misteri, no perquè el resolguem sinó perquè ens hi mirem com si d’un mirall es tractés.

Semblant al que feia The Leftovers, on el misteri no importa. No importa per què ha passat, importa com ens afecta. La Carol cau malament. La Carol sóc jo. La Carol és idiota. La Carol és l’única llesta. La Carol és insuportable. Em vull casar amb la Carol.

Som nosaltres mirant-nos al mirall i reaccionant al que veiem.

I això em va portar a la meva interpretació de la sèrie. Al que crec que explica. O millor dit, al que m’explica a mi, sigui aquesta la seva intenció o no. Hi haurà milers d’interpretacions diferents i la sèrie segur que activa un munt de ressorts diferents per a cadascun de nosaltres. D’aquí que sigui tan bona. Però en qualsevol cas, aquesta és la meva opinió, el que a mi m’ha suggerit. Per cert, deixo de banda qualsevol consideració tècnica o artística de la sèrie, perquè em sembla una autèntica meravella a tots els nivells i no tinc gaire més a aportar en aquest aspecte. Bé, doncs, som-hi, amb un flashback i una cita en llatí:

A l’Institut, fa més de 30 anys, vaig tenir una meravellosa professora de Mitologia Grega que em va obrir els ulls i la ment de manera que poca gent aconsegueix al llarg de la vida. Ens va explicar moltes coses, però una de les frases amb què em vaig quedar per sempre és la del filòsof grec Protàgores, qui va deixar escrit “Homo omnium rerum mensura est”. És a dir, “L’home (sic) és la mesura de totes les coses”. És a dir, que tot el que ens envolta és gran, petit, important, bo o dolent segons com ho veiem nosaltres, segons com ens afecta. És a dir, nosaltres (tu, jo, la Humanitat) li donem sentit i valor al que ens envolta.

La connexió la vaig veure clara en l’escena de la unió/conversió de Kusimayu. Aquest poblat peruà acollidor, generós, empàtic i autèntic que l’acull i la cuida, aquesta cabra que jau a la seva falda… de sobte esdevé res quan ella s’uneix. En aquesta brutal escena, subratllada per la cabra que busca la seva protectora sense entendre res, hi és tot. El rusc és capaç de crear una fantasia meravellosa, una realitat que viu per fer-te feliç, pau al món i una utopia impossible de superar… o el més gran dels inferns: la desaparició de la individualitat. Depèn de si hi ha algú mirant o no. El que fa el rusc és meravellós o horrible, segons a qui preguntis, segons qui hi hagi i, encara més important: segons si hi ha algú o no. El que fan és clarament millor per al planeta, però és el millor per a nosaltres?

I això és el que em diu Plur1bus. La Carol és qui dona sentit al món perquè és l’única que mira. Quan desaparegui la Carol, s’ha acabat. Si no hi ha humans mirant, res importa. Per això la lluita de la Carol no és egoista, és l’única lluita possible, perquè a l’altre costat hi ha el no-res. És la mateixa lluita d’en Manousos aferrant-se a unes convencions (deixar diners per compensar el que “roba” a gent que ja no existeix) que només tenen sentit si hi ha algú mirant, si hi ha els altres. Som éssers socials i només podem sobreviure, només val la pena sobreviure, si hi ha els altres. Som imperfectes, som destructius, som conflictius, som invasors, som estúpids, però també meravellosos. En qualsevol cas, som. I si no fóssim així, no seríem.

Qui no ha somiat amb un món en què tots estiguéssim d’acord? En què no discutíssim per coses que està clar com s’haurien de fer? Jo sens dubte hi he somiat. Ho he fet fins que torno a la realitat de parlar amb algú, amb qualsevol, i adonar-te que és impossible i sempre ho serà. I pensant en això em vaig adonar del que em sembla més terrorífic (i irreal, si se’m permet) del rusc: On és el debat? On és el conflicte? Tenen el coneixement i l’experiència de tots els humans i, tot i això, estan d’acord? Sense conflicte, sense discrepància, no som.

It’s not a bug, it’s a feature.